La noblesa valenciana del segle XVI era poc nombrosa i menys rica que la catalana i l'aragonesa
La investigació posa de manifest que aquesta delicada conjuntura econòmica de l’aristocràcia contrastava amb el seu poder material, donat que posseïa el 67% dels municipis del Regne de València, el que representava el 55% del territori. En total, exercia la seua autoritat senyorial sobre el 47% de la població al llarg de tota la geografia valenciana. No obstant això, Pérez García assenyala que les possessions agràries de la noblesa aragonesa o catalana eren de molta major extensió i potencial econòmic.
L’article «La nobleza valenciana del Quinientos: lo social y su nomenclatura», publicat a la revista e-Spania, indica les fonts d’ingressos a les quals recorrien per conservar el seu elevat tren de vida, que incloïen els serveis al rei, les inversions en negocis i capitals, i l’arrendament d’impostos.
L’estudi també revela les raons darrere la crisi política que travessava la noblesa al segle XVI. A diferència de la resta d’aristocràcies europees, la valenciana no va participar en cap gran empresa militar, com la conquesta d’Amèrica. A més, l’ascens de l’absolutisme monàrquic era en bona mesura incompatible amb les prerrogatives reservades a la noblesa. A aquestos factors se sumen les revoltes ciutadanes que es produïren a principis de segle, com les Germanies, i el fort impacte de la inflació secular.
L’autor destaca que la noblesa va articular eines jurídiques per evitar una atomització de les seues propietats que poguera repercutir en una major pèrdua de poder de les famílies nobiliàries. Particularment, van estructurar tres mecanismes per mantindre la seua posició social. El primer va ser l’herència universal i la vinculació, és a dir, l’obligació de conservar els béns de manera perpetua dins de la família. El segon el formava la circulació dels dots dins dels mateixos llinatges. Per últim, Pérez García menciona el privilegi marital, que habilitava els nobles vidus a retindre el dot de la seua esposa morta sense descendència.
L’estudi calcula que la noblesa del Regne de València estava formada per uns 2.000 caps de llinatge al començament del segle XV, fet que representava entorn d’un 0,6% de la població total, fins un 2% si comptàrem tots els membres de la família. Aquest percentatge era similar al de la resta dels territoris europeus, però menor que a Castella, on la noblesa podia arribar a constituir fins a un 10% de la població.
L’aristocràcia també va patir una crisi cultural i d’identitat, afirma el text, ja que no va no va estar al mateix nivell que la noblesa europea i peninsular a l’hora de liderar les manifestacions culturals pròpies de Renaixement, en matèries com la literatura, l’urbanisme, les arts o la música, entre d’altres. Un exemple d’aquesta situació va ser que la noblesa valenciana no es va involucrar en la conversió religiosa dels seus vassalls moriscos, i va contribuir, d’aquesta manera, a legitimar la seua expulsió i exili. Aquesta situació va permetre els nobles i senyors de vassalls «socialitzar» les seues pròpies pèrdues econòmiques com a elit dominant.
La investigació també identifica una sèrie de diferents tractaments de cortesia que rebien els membres de la noblesa, la qual cosa pot servir com a guia per a situar els individus de l’època dins d’una jerarquia o escala social. Per exemple, s’utilitzava el tractament noble don per a la noblesa major i magnífic mossèn per a la noblesa menor, els cavallers.
Congrés sobre la Germania de València
La Universitat de València ha organitzat entre els dies 2 i 4 de desembre el seminari d’investigació titulat La Germania, 500 anys. Un conflicte entre dos èpoques. Les jornades, coorganitzades per Pablo Pérez García, abordaren les causes d’aquesta reivindicació popular, que va suposar la mort de prop de 12.000 persones en el camp de batalla i d’un miler de condemnes a mort. La revolta va ser encapçalada pels burgesos, professionals liberals i menestrals, els quals denunciaven una naturalesa aristocratitzant de la societat valenciana del principi del segle XVI. Entre molts altres objectius, la Germania va intentar que el poble comptara amb dos representants dins de l’anomenat Consell Secret de la ciutat, òrgan de govern de València, fins al moment integrat exclusivament per membres de la noblesa i del patriciat urbà.
