Raquel Ricart: "És important que les dones escrivim sobre les dones"

Raquel Ricart (Foto: Viu València)

Raquel Ricart és una de les escriptores més actives en la nostra llengua. Aquesta valenciana ha conreat diversos premis i guardons des que començà a escriure allà pels anys vuitanta, però potser un dels més importants reconeixements ha estat el Premi Andrònima, que va rebre en 2010 per la seua novel·la Les ratlles de la vida. Raquel s'ha convertit també en una de les cares visibles del seu barri, un barri que, igual que la seua pròpia obra, està cobrant darrerament un notori protagonisme. Benimaclet, allà és on ens rep, amb un cafè i l'escalfor que irradia d'una biblioteca, la seua, a vessar de llibres.

• El 1980 guanyes un accèsit dels Premis Malvarrosa i, des de llavors, gairebé totes les teues obres han estat premiades o reconegudes d'una o altra forma. Parla'ns de la importància dels premis al llarg de la teua carrera.
• En una cultura com la que vivim, suposen la possibilitat de publicar. I, els que tenen dotació econòmica, són un cert respir. Però sobretot la repercussió i la possibilitat de publicar.
• El 1990 escrigueres Ferrabràs, un text dramàtic per a teatre. T'agradaria aprofundir en aquest àmbit? Què suposaria per a tu que adaptaren una de les teues novel·les a la gran pantalla?
• He vist molt de teatre, doncs els meus pares són actors aficionats i el meu germà és actor professional. Sí que m'agradaria escriure alguna obra, però ja arribarà. El cine no és una cosa que veja propera.
• Has escrit obres de literatura juvenil com El quadern d'Àngela o Les mars perdudes, que acostumen a ser lectures recomanades a molts instituts. Quina importància penses que té la literatura en l'educació? Llegim suficient?
• Ara es llig molt més que es llegia abans. Jo pense que llegir és interessant i important, encara que al final acaba llegint qui li agrada llegir. Però ara se li dóna molta més importància que abans.
• En relació amb això, penses que la literatura juvenil és un subgènere per sí mateix? Sovint sembla que el fet d'escriure llibres que estiguen pensats per ser llegits per un públic jove implica una minva de qualitat.
• Jo no crec això, en el sentit que sóc una lectora de molts gèneres i pense que en tots els gèneres hi ha coses bones i coses dolentes. Hi ha clàssics de la literatura juvenil com les obres de Jules Verne. De la mateixa manera, també hi ha llibres que no són tan bons. En el meu cas, literàriament no m'ho planteje de manera diferent. Evidentment, no és el mateix escriure un personatge de 14 que de 80 anys, però els llibres meus que estan dins de les col·leccions de literatura juvenil són llegibles per gent de qualsevol edat.
• Quina importància tenen els personatges femenins a les teues obres? Es pot fer literatura reivindicativa?
• Un sempre escriu des d'on viu, des de com és, des de qui és i des del moment que li ha tocat viure. Per exemple, a Les ratlles de la vida sí que era important per a mi el fet de retre homenatge a moltes de les dones que em van antecedir i que van fer possible que jo puga viure ara com visc, que haja pogut estudiar, etc. Crec que és important que les dones escrivim sobre les dones. No existeix una literatura objectiva, el que passa és que després a un home no li pregunten pels seus personatges masculins. Quan un home escriu d'homes és literatura universal, i quan les dones escrivim de dones és literatura femenina, però això ja és un prejudici de qui llig, i jo no comparteixo eixa visió.
• Fins quin punt creus que és casualitat que paraules com història o vida siguen de gènere femení?
• Li done molta importància a les paraules, a tot allò que les envolta i al fet de col·locar-les quan escric. El fet de que història o vida siguen paraules de gènere femení és una cosa que no m'he parat a pensar. Però literàriament sí pense cada paraula que escric, i crec que hi ha molts prejudicis en les lectures i sobretot en les interpretacions. Hi ha com una mena de clixés respecte a la literatura de dones, sense vore que els homes escriuen literatura d'homes, sense veure que entre tots fem literatura.
• La teua darrera novel·la, Les ratlles de la vida, vas tardar quatre anys a escriure-la. Per què tant de temps?
• Si hagués tingut tot el temps disponible per escriure, probablement hagués tardat menys, però jo no visc de l'escriptura. Durant eixe temps, a més, vaig tindre una filla. Anava escrivint quan podia. També eixa era una novel·la complexa, i quan em posava amb ella havia de rellegir tot el que havia fet. Vaig tardar molt, però va ser bonic.
• Dius que amb aquest llibre vas voler fer un homenatge als teus avantpassats. Penses que hauríem d'escoltar més els nostres majors?
• Hi ha majors que són pesats d'escoltar. Evidentment, quants més anys en tenim, més història i més vida portem al darrere, però no vol dir tampoc això que pel fet de fer anys s'adquireix maduresa o perspectiva, doncs a vegades les persones ens fem grans i no creixem. A banda d'això, està la capacitat de saber contar les coses. Hi ha gent que potser ha viscut menys coses però sap explicar-les molt bé, i hi ha qui no té tanta gràcia. Per tant, està bé escoltar allò que t'atrau o t'atrapa.
• A Les ratlles de la vida parles dels solcs que ens va deixant la vida amb cada experiència que vivim. Quines ratlles ens deixa la vida de manera inevitable que no voldries que ens deixara?
• Sóc de la opinió de que totes les ratlles que anem vivint són necessàries per a cadascú de nosaltres. Crec que totes les coses que passen a la vida ens poden ensenyar alguna cosa. Per tant, totes les ratlles acaben sent necessàries per poder anar creixent i madurant.
• Tots els teus llibres els has escrit en valencià. Quin futur li augures a la cultura i a la literatura en la nostra llengua?
• Això depèn de tots. Jo continuaré escrivint en la meua llengua. Pense que tenim dificultats, però potser que eixes dificultats ens ajuden també a voler fer i a voler estar, perquè no és fàcil, i quan ho fas ho fas perquè creus. Jo tampoc em planteje l'escriptura des d'una postura política o reivindicativa, sinó simplement escric en la meua llengua. Cadascú escriu conforme somia, conforme estima i conforme parla, i eixa és la llengua en la que jo faig eixes coses, per tant és en la que m'he d'expressar. Sempre que hi haguem persones que estimem, cantem i parlem en valencià, la cultura continuarà viva.