La comèdia búlgara i el cine de Kaurismäki acomiaden aquesta setmana el CCCCinema del Centre del Carme
El Centre del Carme Cultura Contemporània (CCCC) acomiada aquesta setmana el seu recorregut per la comèdia europea en 'De què riem a Europa?'. El cine d'Aki Kaurismäki arranca aquesta última setmana del cicle amb 'Kauas Pilvet Karkaavat' ('Nubes pasajeras', 1996).
El director del CCCC, José Luis Pérez Pont, ha destacat "l'originalitat d'aquest cicle que, per tercer any consecutiu, ens ha permés conéixer un poc millor la producció cinematogràfica europea, amb pel·lícules que no es troben en les plataformes habituals de cine. Títols molt poc o gens coneguts que han sigut traduïts i subtitulats al castellà i al valencià pel Consorci de Museus, amb el suport de Daniel Gascó, a propòsit per a la seua projecció".
Pérez Pont ha agraït un any més "l'interés demostrat pels públics que ens han regalat el seu somriure, després de les mascaretes, gaudint de la cultura de manera segura des d'un lloc extraordinari com és el claustre gòtic del CCCC".
'Kauas Pilvet Karkaavat' ('Nubes pasajeras', 1996) (24 d'agost)
En 1996, Aki Kaurismäki es va preguntar per què, sent en aquell moment Finlàndia la nació europea amb més índex de desocupació, ningú abordava artísticament el tema. 'Nubes pasajeras' és la resposta. Una obra fosca, divertida, però també lluminosa, en què el cineasta reprodueix l'estètica d'Edward Hopper. Com li succeeix al pintor americà, Kaurismäki considera que per damunt de la macroeconomia, la recessió o el decreixement estan la soledat i la lluita d'un grup escollit de persones.
La pel·lícula seria originàriament una seqüela directa de 'Sombras en el paraíso' (1986), amb Matti Pellonpää reprenent el seu famós paper de Nikander. Com Pellonpää va morir durant la preproducció, Aki Kaurismäki va reescriure tot el guió per a convertir-lo en un homenatge.
Segons Daniel Gascó, director i coordinador del cicle, "amb aquesta obra mestra Aki Kaurismäki se situa entre el realisme pessimista de Vittorio de Sica i el cine optimista de Frank Capra".
'I Complessi' ('Los complejos', 1965) (25 d'agost)
El projecte 'I Complessi' naix com a exploració dels complexos de l'home per a desarmar l'arquetip de mascle italià sobrat que oculta la seua fragilitat.
Al llarg dels anys seixanta, Itàlia va experimentar el 'boom' de les pel·lícules d'episodis, molt rendibles en taquilla i còmodes per als intèrprets, que assumien una porció de cada un d'aquests projectes. Destaca entre aquestes pel·lícules 'Los complejos', capaç d'arremetre contra la fracció de la societat italiana sotmesa per prejudicis i complexos. Perfectament calculada, reserva per al final una cima de la comèdia: 'Guglielmo il dentone', o com Alberto Sordi devora la pantalla fent ombra a dos grans: Nino Manfredi i Ugo Tognazzi. Imprescindible.
'Spiklenci slasti' ('Los conspiradores del placer', 1996) (26 d'agost)
'Los conspiradores del placer' explora les fantasies eròtiques secretes d'un grup de residents ordinaris de Praga els camins dels quals s'encreuen contínuament. Sense ser en absolut muda, no té diàlegs i suposa el tercer llargmetratge de Jan Svankmajer, un dels animadors més famosos del món, un visionari surrealista que ha fet pel·lícules amb figures d'argila, titelles, ninos i objectes quotidians d'inquietant vida que tenen la intensitat d'uns malsons diabòlicament enginyosos. Ací compta amb sis actors que manipula com si foren personatges animats.
En els crèdits finals, Svankmajer reconeix haver-se inspirat en l'obra de Sigmund Freud, Max Ernst, Luis Buñuel i el Marqués de Sade.
'Caprice' (2015) (27 d'agost)
Cada pel·lícula d'Emmanuel Mouret és una xicoteta bambolla de xampany. Escrits amb intel·ligència, els seus guions donen vida a personatges de carn i ossos que transmeten els seus sentiments, les seues pors i el seu plaer per amar o ser amats. Encara que servit amb dolçor, 'Caprice' no escapa de la seua condició de conte amoral amb un pòsit amarg però que, no obstant això, hauríem de degustar sense cap moderació.
Segons Gascó, "com Nanni Moretti, Woody Allen o Albert Brooks, Mouret protagonitzava les seues pel·lícules. Aquesta va ser l'última abans de concentrar-se en el guió i la direcció", i afig que "gran part del metratge de 'Caprice' es veu impregnat per un to màgic, pareix com si la realitat haguera quedat oculta en un 'espai off', fora de la pantalla".
'Karatsi' ('Losers', 2015) (28 d'agost)
'Losers' revela una nova generació que ha crescut sense un passat influent ni esperança de futur, una joventut que en definitiva s'entreté veient passar trens en una ciutat on simplement no hi ha res a fer. Ivaylo Hristov va demanar a Emile Christov que la rodara com 'Nebraska' d'Alexander Payne, en blanc i negre, per a subratllar el seu caràcter modest, grotesc i punxant. La falta de color li atorga més credibilitat i realça el contrast entre els grans somnis i el futur desesperançat dels joves protagonistes.
Guanyadora en el Festival de Moscou, ens brinda la possibilitat d'exhibir i conéixer una "comèdia búlgara".
'Mr & Mme Adelman' (2017) (29 d'agost)
'Mr & Mme Adelman' no es limita a narrar la història d'una parella, sinó també el periple de tot un país, França, durant les tres últimes dècades del segle XX. A la seua manera és també una crònica del seu cine, el romanticisme de Claude Lelouch sumat a la fonda subtilesa de Claude Sautet. Nicolas Bedos i Doria Tillier van construir amb aquesta pel·lícula un dels últims debuts més impactants del cinema francés, i que es va col·locar en la llista de les 100 millors pel·lícules de les dues primeres dècades d'aquest segle.
Gascó ha explicat que "Tillier i Bedos es van plantejar un film ple de ritme, música i efectes visuals que entretinguera fins i tot l'espectador de 14 anys, addicte al zàping i tocat per la impaciència d'Internet".
Fins al 29 d'agost, el cicle de Comèdia Europea del Centre del Carme 'De què riem a Europa?' projecta un total de 24 títols que es poden gaudir cada nit amb entrada gratuïta i doble subtitulació en castellà i valencià. Més informació: consultar ací.
