'Una Giornata Particolare', la intimitat com a resistència

El 21 de març de 2026, a les 22.00 h, Fusionart (carrer Juan Giner, 5 – Benimaclet) acull una nova lectura escènica d'"Una Giornata Particolare" que no busca el cop d'efecte, sinó el caliu de la proximitat. Teatreves Teatre presenta una adaptació que aposta per l'atmosfera i la paraula com a eixos d'una experiència essencial: observar dues vides encerclades per la propaganda mentre descobreixen, a porta tancada, la possibilitat d'una humanitat compartida.

Ambientada el 6 de maig de 1938, mentre la ciutat es rendeix a l'aparador d'un règim que desfila orgullós, la peça baixa el volum del carrer per alçar el de la cuina i el menjador. És ací on Antonietta, ama de casa, i Gabriele, locutor de ràdio, s'hi troben per atzar i per necessitat. La seua és una trobada de resistències menudes: paraules que es pesen abans de dir-se, silencis que diuen allò que no es pot confessar en veu alta, gestos que obrin finestres en un pis on l'aire costa d'entrar. L'obra, basada en el film d'Ettore Scola, conserva el cor del relat: la soledat com a espai polític, la diferència com a sospita i la complicitat com a antídot.

La direcció de Sheila Chinchilla i Daniel Pejó s'inclina per un realisme íntim que fuig de la il·lustració literal. La dramatúrgia, adaptada pels mateixos directors-interprets, comprén que "Una Giornata Particolare" és menys una crònica del feixisme que un estudi del seu clima emocional. El dispositiu escènic -que el públic reconeixerà en la seua senzillesa funcional- cerca fer visible l'arquitectura invisible del poder: la cuina com a frontera, el balcó com a mirador cap a una coreografia col·lectiva que no admet veus pròpies, la ràdio com a metrònom de la retòrica. En eixe espai contingut, la paraula es carrega de subtext i la mirada esdevé acció dramàtica.

Sheila Chinchilla composa una Antonietta que dialoga amb la memòria del personatge sense viure'n a l'ombra. És una presència càlida i inquieta, amb un treball de veu que moldea l'afabilitat quotidiana fins convertir-la en consciència. La seua Antonietta és menys víctima que aprenent: el trajecte intern es dibuixa amb detalls menuts -un dubte que s'allarga, una ordre domèstica que es trenca, una rialla que desafia la norma- i culmina en una afirmació serena de si mateixa. Daniel Pejó construeix un Gabriele de fragilitat alerta, amb un pols rítmic que alterna la delicadesa i el sarcasme discret. Quan la ràdio imposa el seu relat de món, el seu cos respon com qui sap que cada paraula és un risc. El diàleg entre tots dos troba el seu motor en la reciprocitat: cada rèplica guanya sentit en la resposta, com si la veritat només poguera aparéixer en la superfície compartida de la conversa.

La direcció situa l'acció en el registre de la memòria present: no hi ha nostàlgia, hi ha consciència històrica. La música ambiental i el tractament sonor eviten la literalitat documental per suggerir un batec de fons que acompanya el text sense cobrir-lo. L'espai lumínic, inevitablement proper, subratlla el pas de la faula domèstica a la revelació íntima amb una modulació que substitueix el contrast estrident per la gradació. És un teatre de sala menuda que entén la seua fortalesa: la respiració del públic formant part del compàs intern de la funció.

Teatreves Teatre, amb una trajectòria sostinguda des de 2008, torna a demostrar que el seu territori natural és l'actor i la paraula. La filosofia de treball -construir des de l'ara- es percep en la disponibilitat del repartiment per escoltar l'altre i habitar la pausa, en la confiança que el subtext, si se li dona temps, arriba. No és una proposta de gran aparador, i no ho necessita: és una invitació a mirar amb lupa dues biografies sotmeses a una època que volia convertir les persones en multitud.

La funció de Fusionart és una bona oportunitat per comprovar com un clàssic cinematogràfic pot esdevenir teatre de carn pròxima sense perdre la seua densitat simbòlica. "Una Giornata Particolare" continua interpel·lant perquè fa visible el mecanisme quotidià de la por i, alhora, la potència política d'un gest senzill: convidar algú a passar, preparar-li un cafè, obrir una finestra. En temps sorollosos, aquest drama d'habitació recorda que l'esperança és sovint una pràctica privada que pot il·luminar l'espai públic.

El públic de Benimaclet trobarà a Fusionart una peça que es juga en primer pla, que demana atenció i la recompensa amb veritat escènica. En eixir, quedarà la sensació d'haver assistit a una trobada necessària entre dues persones i, sobretot, entre teatre i memòria. A voltes, la resistència més afinada és una conversa ben dita. Aquesta producció n'és una prova delicada i contundent alhora.