L'Institut Valencià de Cultura porta «La Estancia» al Teatre Rialto
Dins el cicle «Mestres de la paraula» que l’IVC celebra al Teatre Rialto durant el mes de febrer, arriba aquesta setmana l’obra «La Estancia», un text del valencià Chema Cardeña, en una producció de la companyia de Salvador Collado, dirigit per Jesús Castejón e interpretat per Javier Collado en el paper de Marlowe i José Manuel Seda en el de Shakespeare. L'obra se representarà en castellà.
L’obra fou premi de la Crítica Valenciana al millor text i Premi de l’Associació d’espectadors d’Alacant (AITA) també en la categoria de millor text.
«La Estancia» parla de la identitat personal, de l’altre, de l’espill... Ens parla del fingiment, de la impostura de l’engany... I de la mentira, de l’ambició, de la traïció, de la supervivència del més apte, del més llest. I de l’amor, de la concupiscència, del desig... I de les regles de l’art, de les seues limitacions, de la impossibilitat de dir la veritat... Tot açò en el marc de l’Anglaterra Isabelina, amb el rerefons del seu teatre, els enfrontaments entre catòlics i protestants, les activitats d’espionatge de Marlowe...
Segurament tot açò s’haguera pogut contar amb altres personatges, en una altra època o un altre lloc. Però Cardeña tria precisament a Shakespeare i a Marlowe i açò no li lleva ni una mica d’interès a la proposta, més bé la fa créixer i demostra que es pot parlar de conflictes del present fabulant amb el passat.
En l’origen de la trama de «La Estancia» es troba l’especulació sostinguda per molts al voltant de les relacions entre Marlowe i Shakespeare, segons la qual (encara que no hi ha un sol document que ho verifique), Marlowe, que per raons de seguretat fingeix la seua mort, fuig d’Anglaterra i canvia la seua identitat, seria l’autor de bona part de la producció literària de Shakespeare, al que es considera un còmic aventurer, que no va dubtar en convertir-se en l’home de palla del verdader autor a canvi de l’èxit econòmic. La veritat és que els espais en blanc de les seues biografies afavoreixen que siga possible elucubrar en aquest sentit sobre ells, sense que siga possible perfilar amb versemblança les seues vides dins l’univers en que es mouen.
Amb aquests ciments argumentals l’obra és un duel dialèctic entre dues figures, en el qual es posen de relleu les seues vides, amb un gran protagonisme de l’atrevit i vividor Marlowe que, mirant-se a l’espill vol veure en Shakespeare el seu altre jo, més natural, més del carrer, més primari però igual d’ambiciós. Per això l’autor fa constants referències a l’espill, quasi com un tema recurrent per tal d’unificar dos personalitat en una, com si Marlowe i Shakspeare foren l’un el reflex de l’altre.
