Comença el sopar dels idiotes al teatro Talia
Convidar a sopar a un idiota per riure-se'n i demostrar que és més idiota que els idiotes que van a dur els teus amics a aquest sopar, es pot considerar una idiotesa. Oblidar d'avisar l'idiota que no vas a assistir a aquest sopar, i que l'idiota es presente a la teua casa convençut que va a sopar amb tu, és una idiotesa. Fer-ho, a més, el dia en que la teua dona et comunica que et vol abandonar i la nimfòmana de la teua amant es presenta just quan tu vols trencar la teua relació amb ella, no és una idiotesa; això és tenir mala sort ... Encara que, és clar, pot arribar a convertir-se en idiotesa si decideixes acceptar l'ajuda de l'idiota per intentar resoldre els teus problemes. Perquè, entre altres coses, pot ocórrer que la solució passe per aconseguir que un amic de l'idiota, inspector d'Hisenda per a més detalls, accepte col·laborar ... abans que les circumstàncies li facen adonar-se que, possiblement, ell també estiga fent l'idiota . I, al final, quan tot s'acaba, et planteges si, en realitat, tu no ets també un idiota. I si tot el que has fet, fins ara, no són més que idioteses. I si la major idiotesa de totes no haurà estat considerar l'idiota més idiota que a tu mateix, quan els més idiotes solen ser aquells que, creient reconèixer la idiotesa en els altres, solen ignorar la idiotesa que habita en ells ...
Doncs tot això -i més- és El sopar dels idiotes. Un èxit teatral imparable des de que Francis Veber, el seu autor, la va estrenar a França el 1993 i perllongat per la seua versió cinematogràfica poc temps després. Un clàssic, ja, del teatre universal, constantment adaptat. Una obra no només tremendament divertida, si no també sorprenentment humana. Amb personatges amb més rerefons del que, a priori, semblen tenir. Amb una intel·ligent evolució de cada estereotip inicial (l'idiota molt idiota i el triomfador molt segur de si mateix) fins a acabar convertit en el personatge oposat, intercanviant la percepció que té d'ells el públic. Encara que, amb tants girs que dóna la història, vam acabar comprenent que, en realitat, cada un tenim la nostra part idiota, la qual conviu en perfecta armonia, en el nostre interior, amb certs retalls d'humanitat i, per què no, amb cert intel·lecte que , de tant en tant, fa alguna cosa per manifestar-se i sortir a la llum.
Els personatges de El sopar dels idiotes reviuen ara les seues peripècies, per primera vegada, en valencià i amb un elenc i un equip de producció valencians. L'estil vodevilesc de l'original, de ritme desenfrenat i diàlegs enginyosos, acompanyant un embolic perfectament estructurat i de resolució magnífica, es veu potenciat pel matís d'humor autòcton que se li dóna a cada personatge, enriquint, si cap, més encara, la personalitat de tots ells.
Un equip de primeríssim nivell, ple de grans figures del teatre i la televisió locals, tant l'elenc, com en la direcció i producció, fan d'aquest El sopar dels idiotes, una de les apostes més fortes de les últimes temporades pel teatre valencià. Un text que, després de ser traduït a multitud d'idiomes al llarg i ample de tot el món, ho és ara-per fi al nostre. Al valencià.
I et dic una cosa: no veure-la, pot considerar-se una idiotesa. Tu veuràs.
