La companyia valenciana El Ball de Sant Vito estrena Gori Gori, un espectacle familiar amb una mirada als orígens dels titelles

Amb una mà n'hi havia prou per animar a esta figura que ràpidament va crear escola a Nàpols i d'allí, a poc a poc, va anar estenent-se a Alemanya, Anglaterra, Espanya... A cada zona, el protagonista rebia un nom, però la tècnica era la mateixa: els actors s'amagaven darrere d'un xicotet teatret i sobre este, utilitzant les seues mans, donaven vida a una sèrie de titelles de guant que explicaven històries amb les tradicionals porres, desaparicions, cançons, persecucions, jocs i aventures que entretenien a grans i menuts de tota Europa.

Esta nova forma d'arts escèniques també va arribar a València, adaptada als costums, context i trets de la regió. I ací va ser Mingo el titella que va encarar esta herència cultural, un xiquet que El Ball de Sant Vito ja va recuperar en l'espectacle La terra dels Babaus, la seua primera peça de titelles, que va rebre una gran acollida pel públic. "Hi havia famílies que venien a veure-la varies vegades, els encantava, així que vam decidir donar-li continuïtat i fer una nova història", comenta Xavier Learreta. És la que esta setmana estrenen a Sala Russafa, Gori Gori. Del 8 a l'10 d'octubre, grans i menuts poden gaudir d'esta peça en la qual el Mingo experimenta un aprenentatge vital. 

"Quan ens vam proposar inventar una nova trama, era la primera època de la pandèmia. La majoria dels xiquets es van veure privats de poder gaudir de la companyia dels seus avis i viceversa. Molta gent gran va morir i ens preguntàvem quin impacte tenia esta pèrdua o esta falta de temps compartit per als menuts", explica el cofundador de la companyia, junt amb Manel Mengual. "Però el que estava clar és que no anàvem a plantejar un melodrama, res de llàgrimes. Volíem que els menuts ho pogueren veure com una cosa natural. També ens interessava molt donar valor a la figura de les persones grans que tanta saviesa i afecte transmeten als menuts", afirma Learreta. 

Amb esta declaració d'intencions va nàixer Gori Gori. L'obra arranca quan el xiquet Mingo va a visitar al seu iaio, el troba un poc malalt i este li explica que potser un dia ja no hi estiga. El nét va a buscar unes herbes medicinals per alleujar-li el malestar, però quan torna, ja no el troba. Així que emprèn un viatge en la seua recerca, un periple ple d'aventures on anirà recorrent un xicotet món. "Hem canviat la clàssica caixa escènica on ocorre l'acció en un espectacle tradicional de titelles per un teatret circular, que va girant i canviant d'escena per mostrar llocs on els xiquets i xiquetes normalment se senten protegits, però també altres que els són més desconeguts, on ocorren les aventures", expliquen des de la companyia. 

Al costat del xicotet Mingo i el seu iaio, apareixen a l'espectacle vells coneguts com Tereseta, Filomena, Picapeus, xungo i noves incorporacions, com La Cucafera o la Mort. Tots ells amb rostres tallats en fusta per Joan Alfred Mengual. Un homenatge a les tècniques i estètiques tradicionals on també hi caben referències als titelles actuals. 

Un exemple pel que fa a la innovació és l'escenografia, gens convencional per a este tipus d'espectacles, així com l'ambientació acústica i sonora, creada a partir d'un instrument dissenyat per l'artista performatiu i audiovisual Martí Guillem. També el disseny d'il·luminació, obra de David Villaseñor, que entronca amb els nous llenguatges escènics. 

En este difícil equilibri els ha ajudat la directora de la peça, l'experta Irene Vecchia, hereva de la tradició napolitana de 'guarantelle'. Amb espectacles exhibits i formació impartida en diversos països mundials, és una de les majors autoritats d'esta disciplina de les arts escèniques i s'ha sumat al projecte d'El Ball de Sant Vito atreta per la trobada cultural que suposa amb les tradicions valencianes. També s'ha unit a l'equip artístic Jesús Muñoz, fundador de Pont Flotant, on realitza tasques no només d'interpretació, també d'investigació pedagògica i direcció escènica. "Jesús va arribar per ajudar-nos amb la dramatúrgia i les escenes de caràcter més interpretatives. Però s'ha involucrat moltíssim amb l'espectacle, està sent una peça clau per a la posada en escena i ens ha portat a camins que nosaltres no ens haguérem atrevit a transitar", agraeix Learreta. 

El to distès i còmic de la peça es veu incrementat per l'ús de 'llengueta', un utensili que porta a la boca el titellaire quan manipula a Mingo per a distorsionar la seu veu i que l'emparenta amb un altre titella mític de la tradició valenciana, el protagonista d'El Tirisiti d'Alcoi. Són alguns dels detalls d'una peça que submergeix a l'espectador en el viatge al voltant del xicotet univers dels seus protagonistes i el situa en un pont que enllaça passat i present, un homenatge a una manera d'explicar històries que perviu més de 500 anys i que segueix captivant.